Els nostres fills són meravellosos. Però també s’enfaden, sí. I de vegades ho fan molt fort. S’enfaden. I tu? No t’enfades de vegades? Sí, oi?… I què és el que més necessites quan t’enfades? Doncs depèn. Hi ha persones que volen estar soles i que no se’ls hi digui res durant una estona, perquè saben que poden dir coses que després se'n penedeixen o simplement perquè necessiten un temps per elles. D’altres necessiten que estiguis allà al seu costat però sense dir res. Simplement acompanyant. D’altres en canvi poden acabar plorant de la mateixa frustració de l’empipada i necessiten una abraçada o unes paraules de consol. De fet hi ha tantes maneres com persones de tenir un enuig i moltes maneres de gestionar-les. Doncs amb els nens passa el mateix. És normal que s’enfadin. És més, també ho necessiten. A ells de vegades tampoc els hi agrada com són les coses. I a mesura que creixen i es fan més conscients van tenint les seves opinions i punts de vista davant “la vida”. Així doncs tenen dret a enfadar-se i fer alguna marranada de tant en tant. Qui no ha fet una marranada per una simple “tonteria”? Doncs ells també ho fan! Són humans, com nosaltres i també transiten les emocions com nosaltres i s’enfaden, es frustren, ploren i també necessiten consol. L’únic de diferent és que ells són petits i nosaltres grans. I per tant ells necessiten estar sostinguts i nosaltres som els que hem de sostenir.

Què vol dir sostenir? Doncs estar allà de la manera que cada infant necessiti i en funció del moment que sigui. No és el mateix un enuig a casa que al cotxe que al supermercat mentre compres o a l’entrada de la Llar d’infants o l’escola. No és el mateix perquè no és el mateix espai ni la mateixa situació i per tant segurament no podrem sostenir igual en un lloc que en un altre. I segurament el comportament o la intensitat de l’enuig tampoc serà igual.

No hi ha un truc o una fórmula magistral per l’enuig d’una criatura. Hi ha maneres, situacions i persones. I cada infant necessitarà una cosa en cada moment i les persones podrem oferir un recurs o un altre en funció del què està passant en aquell moment i de com estiguem nosaltres aquell dia. Perquè hi ha dies que podrem sostenir més i dies que menys. I dies que un simple enuig el portarem súper bé i tot es resituarà de seguida i d’altres que quasi acabarem plorant amb ells. La frustració s’encomana ràpid. Però no per això som mals pares o males persones o no en sabem. Fem el que podem en aquella situació al igual que ells. No serveix de res enfadar-se amb ells. És normal que tinguin moments que s’enfaden i si ens enfadem amb ells les coses van a pitjor i pot acabar tot amb un enuig de tots plegats. No, així no...

Recordem que nosaltres sostenim i si se’ns fa molt difícil en aquell moment ens deixem a tots un temps, deixem estar la vergonya a fora si estem en un lloc públic, bufem, ens relaxem i poc a poc tot s’anirà tranquil·litzant. Si ens posem al seu lloc, al lloc de l’infant, ens serà més fàcil entendre’l i saber què necessita i si estem calmats li podrem oferir. Sigui un temps per seguir plorant, un acompanyament d’estar allà o una abraçada i uns quants petons.