Quan arriben els fills tot canvia. Es un moment màgic i emocionant, però ja mai tornarà a ser res igual. Canviem nosaltres com a dones, els pares com a homes i la parella en si. I si bé això ja ho sabem, entendre i acceptar que no tindrem el temps que teníem fins ara per nosaltres mateixes o per la parella és difícil. Sabem i tenim clar que hem de donar temps de qualitat als fills, doncs hem de treballar, la majoria, hem de portar la casa, anar a comprar, fer rentadores...bla bla bla i quan arriba el final del dia caiem al llit.

Que si em llevo, que si esmorzars, vestir-los, fer-los petons i abraçades, anar a la llar o l’escola, anar a treballar, o anar a endreçar la casa, comprar, preparar dinars, roba, rentar, bla bla bla...i amb tot amb la “normal” exigència que ens caracteritza a les mares i pares d’avui en dia, fer-ho tot, arribar a tot, i fer-ho molt i molt bé…

I amb tot això on quedo jo? Què se’n ha fet de mi? I el meu temps? Tinc temps per mi? Què faig per mi durant el dia? O tinc alguna estona per mi durant la setmana? Ja no dic el cap de setmana perquè entenc que la majoria estem “a tope” amb la família, temps de família, és clar. Però...i jo? I nosaltres? La parella és clar? Per què si no tinc ni temps per mi em sembla que per la parella tampoc… I com ho faig per prioritzar-me si NO TINC TEMPS?

Potser el primer que hauria de fer és baixar les expectatives sobre mi mateixa o mi mateix. Es a dir, no exigir-me tant. Arribo on arribo...ok. No puc estar a tot ni arribar a tot. Tot i que ja ho ser, costa. Potser em puc començar a regalar una estoneta al dia de mitja horeta per...PER NO FER RES. RES!! I quan dic res és res. Ni ioga, ni meditar, ni cafè amb les amigues, ni TV ni mòbil ni…. RES. Un temps de res al dia, mitja hora de res al dia, que crec que en 24 hores d’un dia 30 minuts a no fer res és viable si és un regal que em faig donat que em passo els dies sense parar.

Es que no en ser jo de no fer res...Doncs jo et dic que ho provis. T’asseus i no fas res. Segur que primer el cap t’anirà a mil. Segur que et repetiràs “quina pèrdua de temps”. Es clar , si estàs acostumada a no parar desde que et lleves fins que vas a dormir segur que ho pots veure així. Però si ho mires com un temps de regal i recompensa per tot el que fas durant tots els dies i durant cada dia, encara ho podràs veure com que és molt poc. I que passa quan no faig res? Doncs que al final la ment es calma, els pensaments es fan més lents, em puc parar a pensar i em puc permetre reconnectar amb mi, o observar el meu voltant o pensar en les coses boniques que estic vivint, sense la necessitat de FER, FER I FER. Simplement vivint i gaudint de la vida sense exigir-me durant almenys, 30 minuts.